Tots nosaltres, d’acord amb la tradició, la formació o les experiències que hem viscut,…tenim uns conceptes o idees diferents del que s’entén per vera creença en un ésser superior o bé per fe, dubte, agnosticisme, llibertat, providència...Cadascun de nosaltres té també certa tendència de fabricar-se els seus propis déus. Fa molts anys, certs corrents ideològics asseguraren que la religió era l’opi del poble. Ara aquest opi popular és, tal vegada, el futbol, l’enriquiment fàcil i progressiu que ha estat el culpable de la creació de les “bombolles” econòmiques artificioses, els “amables” polítics que fa promeses irrealitzables o poc creïbles, la visió grollera i lleugera de la vida molt propera a aquells torrents –Torrente 1, 2, 3 i 4– que ens arrosseguen a la banalització del quefer diari, les metes professionals inestables que esdevenen les úniques finalitats per a les quals paga la pena de viure…
Són molts els “idearis” o motivacions que ens fabriquem per no caure en l’ansietat o l’estrès al llarg dels anys, que potser funcionen a la manera del “deus ex machina” clàssic, substituint la creença en la vertadera deïtat, és a dir en el Déu provident que estima l’home i que respecta – però ajuda, si cal- la seva llibertat. Els creients exclouen d’entrada el “deus ex machina”, el “déu apagafocs o bomber”…Pensen que la llibertat és el gra do -el més gran i enriquidor que hi ha- amb el qual l’home construeix la seva història i entén que l’ésser humà no és un robot ni un titella en mans d’un altre ser que el manipularia quan i com vol.
El “Deus ex machina” -expressió llatina molt emprada- al·ludeix a una divinitat fabricada maquinalment” pels homes. Els grecs parlaven del “apò m?chan?s theós”. El seu origen es troba en el teatre clàssic quan alguns escriptors -per solucionar situacions difícils- introduïen, amb una mena de grua (machina), una deïtat (deus) provinent de fora -diríem entrant artificiosament des dalt de l’escena- per tal de resoldre l’atzucac, del qual els protagonistes no se’n podia sortir. Calia llavors aquella intervenció sobrenatural i artificiosa.
També ara, sense més ni més, com deia al principi, fem aparèixer alguna mena de “deus ex machina” -absolutament fals com a deïtat- per resoldre els assumptes difícilment resolubles o que, tal vegada, no estan al nostre abast resoldre’ls. I ho fem enganyant-nos a nosaltres mateixos i a molta gent. El fem aparèixer quan menys s’espera i quan tampoc no calia. Presentem el deus ex machina -no el Déu vertader- sota variades aparences, com són les d’una enganyifa política que ho resoldrà tot, o bé la d’un dictamen o declaració que algú es treu de la mànega…per tal d’acabar amb un possible drama que ens té emmordassats. I així, sortint del no-res i sense cap coherència -com en molts antics i actuals films -arriba la càrrega de la quinta o sexta cavalleria quan ja no s’esperava cap ajut, el “superman” de torn que baixa supremament de les altures, la mort sobtada de l’enemic per tal de gaudir d’un final feliç-…De sobte, ja s’han acabat les trifulgues. Són solucions, està clar, que ningú no s’ empassa, així com així, per nassos. I potser l’escepticisme i els nous opis del poble creixen.
Deia Horaci: (Poet.191): “Nec deus intersit, nisi dignus vindice nodus”: “No feu intervenir el déu només en el cas que el problema sigui digne de ser solucionat per un déu.” En altres paraules, quan realment la crida a Déu és del tot lògica, llavors ens semblarà el camí a seguir. Per què? Perquè de fet, Ell és la causa primera de tot i per això, pot intervenir en la història, si convé. Però Ell és sempre el màximament lliure ! I en la immensa majoria de les accions, la llibertat humana sol imperar per solucionar els possibles problemes. L’ésser humà es val de milers i milers de causes segones: l’estudi, la competència professional, el treball constant, l’exercici de la prudència, de la justícia, de l’amor, el sacrifici i la generositat per tal de resoldre els atzucacs vitals.
El filòsof Henri Bergson afirmava que el món, de vegades, sembla una màquina per fabricar falses divinitats -“adorables”-, com són els diners, el poder, les influències, els mitjans de comunicació, les pors, violències i coaccions, la injustícia, el sexe, la mentida o l’amistat instrumentalitzats…Efectivament l’home “fabrica” molts ídols o falsos déus, fets a la nostra mida i segons les variades necessitats. Fabriquem, per exemple, un deus ex machina comprant un dècim de la Grossa de Nadal, que posarà fi als nostres problemes. Alguns solem ser també sovint un xic providencialistes sense cap motiu o necessitat. Una cosa és creure en la Providència -des de la fe- i una altra és el fet de caure en un “providencialisme” barat, en un sentit negatiu i popular, sobretot quan hom hi acudeix per ocultar les pròpies mancances, mandres, incompetències i incapacitats.
El “deus ex machina” és, doncs, un “artefacte” per solucionar problemes en un santiamén, a la manera d’un prestidigitador amb la vareta màgica, i com qui es treu un as de la mànega ? No seria molt millor que Déu ens despertés -a cadascun de nosaltres, causes segones- els adients bons sentiments, les ganes de treballar, la compassió envers el proïsme, el desig de repartir les riqueses entre els més necessitats, la dedicació dels nostre temps als més malalts, als ancians…i pocs “dei ex machina” caldrien. Serà Ell qui ens farà servir d’instruments per al bé, la veritat, la llibertat i la solidaritat. Aquestes són les solucions “miraculoses” quotidianes que neixen de dins del cor. No són ‘casualitats’, sinó previstes ‘causalitats’ que entren en l’ordre volgut pel creador. I tot, potser, a base d’una constant i llarga concatenació de causes que podem, fins i tot, desconèixer.
L’escriptor Rudyard Kipling digué que “la providència ajuda aquells que ajuden els altres”, i així s’harmonitzen i es perfeccionen les voluntats humanes, essent cadascun de nosaltres causes intel·ligents i lliures, d’acord amb l’orde creat. I el Déu veritable, si intervé en la història quan ho creu convenient, ho farà amb una “connaturalitat perfecta”, la qual ens superarà a l’hora d’entendre’l, però no haurem d’acudir a il·lògics artificis o artefactes maquinals.
Quants relativismes, nihilismes, agnosticismes, ateismes…i nous “dei ex machina” no haurien “renascut” per culpa d’una falsa idea de la divinitat i de la seva actuació ! No és hora de parlar-ne en el necessari diàleg de l’Atri dels gentils. En aquest espai no hi pot mancar pas la bona voluntat per tal d’entendre’ns tots a l’hora de construir el món.
